ONCE

Ahir vam rebre la visita del president de la ONCE (Organització Nacional de Cecs Espanyols) a Menorca i d’un dels seus mestres, els quals ens van parlar de la tasca que porta a terme aquesta organització.

Abans, en tant que la ONCE és una organització centrada sobretot en les persones amb discapacitat visual, cal posar-nos en context.

Què és la visió?

D’acord amb Martín i Santos (2004:31-32)  la visió és un procés  força complex, en el qual es poden distingir  quatre fases: Percepció, Transformació, Transmissió i Interpretació.

Què és llavors la discapacitat visual?

Tal com apunta la Junta d’Andalusia (2001) la discapacitat visual es tracta d'un terme ampli que engloba tant a les persones que no posseeixen resta visual com aquells altres que poden realitzar diferents tasques utilitzant instruments adequats que potenciïn la seva funcionalitat visual.

Seguint a Barraga (1985) es poden establir quatre tipus de discapacitat visual: Discapacitat visual moderada, discapacitat visual severa , discapacitat visual profunda i ceguesa.

En aquest sentit, i tenint en compte la polisèmia del concepte i l’heterogeneïtat de formes de percebre o no la visió, cal remarcar com a determinant el moment de pèrdua, atès que existeixen diferències significatives segons el moment d’aparició. Per la qual cosa, cal diferenciar tal com apunten Bueno, Espejo, Rodríguez i Toro (2000) entre aquelles persones que tenen una discapacitat visual congènita o aquelles que l’han adquirit (ja sigui derivada d’altres patologies, accident etc). D’acord amb Aguirre et al. (2008) les persones que han nascut amb discapacitat visual, presenten unes característiques que els diferencien d'aquells als quals els ha sobrevingut en èpoques posteriors de la seva vida. Els primers han de construir els seus coneixements sobre l'entorn que els envolta amb una menor o nul·la informació visual, mentre que els segons disposen d'un major repertori visual inicial.

A l’estat espanyol, d’acord amb el BOE (2000) la ceguesa legal és atorgada a aquella persona a la qual es comprovi que compleixen en tots dos ulls i amb un pronòstic fefaent de no millorança visual, almenys, una de les següents condicions:

a) Agudesa visual igual o inferior a 0,1 (1/10 de l'escala de Wecker) obtinguda amb la millor correcció òptica possible.

b) Camp visual  disminuït a 10 graus o menys.

Martí (2011) afirma que “una persona cega té les mateixes possibilitats d’aprenentatge que una persona amb les capacitats visuals intactes (...) amb certes adaptacions un cec, és una persona activa”.

Per altra banda, aquest tipus d’alumnat a causa de la seva manca sensorial, precisaran fonamentalment adaptacions d'accés al currículum mitjançat adaptacions de l’entorn físic o a través de la provisió de recursos tècnics.

D’acord amb Villalba i Martínez (2000), les ajudes òptiques en el procés de la lectoescriptura més comunes, sobretot amb baixa visió són: l’augment  de la grandària dels materials, apropar els ulls al material i la utilització d'instruments òptics d'augment. Quan la discapacitat visual  és profunda o l’infant pateix ceguesa el sistema de lectoescriptura Braille sol ser bastant usual.

Tal com apunten Narbona i Peralta (2002), el Braille és un sistema de sis punts en relleu, col·locats paral·lela i verticalment en dues columnes, de tres punts. Cadascun dels punts del signe generador es numera de l'1al 6. Aquest sistema, permet seixanta tres combinacions diferents per formar els caràcters alfabètics.  En aquest sentit, i tal com apunta Bueno et al. (2000) amb l’ensenyament d’aquest sistema, va intrínsecament lligat la necessitat d’exercitar la motricitat fina, atès que aquesta és indispensable per localitzar correctament els punts de la formació d’un signe Braille.

ONCE: enllaç

La xerrada va estar dividida en dues parts, en la primera a càrrec del director, se'ns va posar en context, tant amb el concepte de discapacitat, com la tasca que desenvolupa l'ONCE. En aquest sentit, va valorar l'associacionisme com a eina per reivindicar els drets de les persones amb alguna mena de discapacitat. Cal destacar que els usuaris d'aquesta organització, són els afiliats i per tant les mateixes persones amb discapacitat, i no els seus representats (com ocorre a altres associacions) els que gestionen l'organització. Crec que cal emfatitzar que treballen en diversos àmbits (cultural, social, educatiu, etc.) però contràriament al que es pugui pensar, no en el mèdic

Una de les pràctiques que es realitzen des de l'ONCE (una de tantes) i que vaig trobar essencials, són les activitats col·lectives, en tant que aquestes reunions esdevenen un canal únic per trobar-se amb gent que està amb la mateixa situació, la qual cosa fa veure a la persona amb discapacitat que no és única que hi ha altra gent com ells, la qual cosa, en certa manera, desdramatitza la circumstància.

Vull emfatitzar la injustícia que em pareix el fet, que un punt en el percentatge del grau de discapacitat pugui atorgar o no drets administratius per ajudes de qualsevol tipus, si bé és cert que, tal com es va comentar, s'han d'establir límits.

He de dir, que m'encantaria, tal com postula UNICEF amb els seus anuncis, que aquestes organitzacions no existissin, no vull que se'm mal interpreti, aquesta afirmació deriva d'un anhel utòpic, ho dic en el sentit que totes les necessitats d'aquests ciutadans estiguessin cobertes, per la qual cosa la seva existència no tindria sentit. En aquest aspecte, i reconeixent la tasca que fa, crec que hauria de ser l'Estat, el que hauria d'assumir la labor, no sols d'aquesta ONG sinó de totes, atès que crec que té l'obligació de garantir els drets de qualsevol ciutadà, posant al seu abast els recursos que siguin necessaris i no deixar en mans d'associacions

Per altra banda, la segona part, va venir definida per la figura del mestre, i per tant es tractaren temes més relacionats amb l'educació, o millor dit amb l'escolaritat, atès que no des del vessant acadèmic, el que va exposar el director tenia un alt contingut educatiu.

De tot el que es va mencionar, en aquesta segona part, vull destacar la idea que va posar de manifest Joan Carles, i és que la coordinació i el treball en xarxa esdevé Bàsica, en tant que tota la feina que es fa, si no es treballen alhora aquests mecanismes, pot esdevenir buida. Va posar l'exemple, que ell està especialitat en la discapacitat visual, però molts cops hi venen associades altres patologies, enfront de les quals ell no té prou formació, i en tant que cal realitzar una intervenció educativa adient, esdevé cabdal aquest treball en xarxa i la coordinació amb altres professionals i/o institucions. En aquest sentit, es posa de manifest, que en la tasca educativa, el mestre adquireix un paper important, però si em permeteu la metàfora, no és l'únic actor de la pel·lícula, l'educació és tasca de tots.

Altrament, em va encetar les ganes d'aprendre el Braille, que tal com va dir, quan es té resta visual aprofitable es pot utilitzar la lectura en tinta, però encara aquest codi de lectoescriptura esdevé essencial com a via d'accés al món per a les persones amb aquesta discapacitat, per molt, que les noves tecnologies els hagin facilitat la vida.

La discapacitat visual, no ha de suposar en principi, cap impediment perquè l'alumne, no assoleixi els objectius escolars. Si bé és cert que en funció del grau de discapacitat, la dificultat per aconseguir-ho pot augmentar significativament, tant per part de l'alumne, com per part del cos docent. En aquest sentit, sembla que el més adient, és proposar activitats amb un plantejament prou obert, per a que tots alumnes, puguin assolir els aprenentatges des de diferents nivells de complexitat però que cadascú vagi avançant i sigui conscient ho fa, atès que com més restrictiva és la programació, més alumnes queden fora, cal obrir el perfil. Crec que el que esdevé cabdal, és que les activitats s'enfoquin des d'un vessant multisensorial.

Per altra banda, cal remarcar que hi haurà molts casos en els quals cal fer adaptacions curriculars, sobretot, en el sentit d'accés al currículum, atès que s'hauran de posar a l'abast de l'infant diferents estratègies, materials i metodologies que garanteixin que la finalitat educativa sigui la mateixa per qualsevol alumne.

Fundación ONCE: enllaç

Referències

Aguirre, P., Gil, J. M., González, J. L., Osuna, V., Polo, D. C., Vallejo, et al. (2008). Manual de atención al alumnado con necesidades específicas de apoyo educativo derivadas de discapacidad visual y sordoceguera. Andalucía, España: Consejería de Educación, Junta de Andalucía.

Álvarez Reyes, D. Arregui Noguer, B., Cenjor Español, C.. García Dorado, M.  Gómez Viñas, P., Martín Hernández, E. et al. (2004). La sordoceguera. Un análisis multidisciplinar.  Coord. Pilar Gómez Viñas, Eugenio Romero Rey. ONCE. Madrid

Barraga, N. (1985). Disminuidos visuales y aprendizaje (enfoque evolutivo). Madrid: ONCE. Gráficas Arca

BOE. ORDEN de 23 de marzo de 2000 por la que se dispone la publicación de los nuevos Estatutos de la Organización Nacional de Ciegos Españoles.

Bueno Martín, M., Espejo de la Fuente B., Rodríguez Díaz, F., i Toro Bueno, S. (2000). Niños y niñas con ceguera: recomendaciones para la familia y la escuela.  Málaga. Ediciones Aljibe.

Junta de Andalucía. (2001). Guía para la atención educativa a los alumnos y alumnas con déficit visual. Sevilla: Consejería de educación y ciencia.

Martín Andrade, P. (2011). Alumnos con discapacidad visual Necesidades y respuesta educativa.

Narbona García, J., i Peralta López, M. F. (2002). Deficiencia visual en el niño. ESE: Estudios sobre educación, (2), 35-52.

Villalba Simón, M. R., i  Martinez Liébana, I. (2000). Aspectos evolutivos y educativos de la deficiencia visual. Vol. II. Madrid. ONCE.