diumenge, 2 d’abril del 2017

Dia Mundial de l’Autisme

Dia 2 d’abril és el Dia Mundial de l’Autisme, en aquest context, us deixo la guia per a la detecció precoç dels trastorns d’Aspecte Autista editada per la Junta d'Andalucia. Hom coneix la importància d’una intervenció primerenca en aquests casos. En aquest sentit, Zalaquetta et al. (2015) defineix  aquesta intervenció com a un conjunt planificat de mesures i activitats dirigides a promoure el desenvolupament de nens de 0 a 6 anys amb discapacitats o situacions de vulnerabilitat en el seu entorn que impedeixen un adequat desenvolupament. 

Normalment no sóc partidari d’aquesta mena de dies, però en aquest cas, aquesta celebració té una funció no sols informativa sinó alhora normalitzadora.


Referències
Zalaquetta, D., Schönstedt, M., Angeli, M., Herrera C., & Moyano A. (2015). Fundamentos de la intervención temprana en niños con trastornos del espectro autista. Revista chilena de pediatría. 86 (2), 126-131.  Disponible a: enllaç

divendres, 31 de març del 2017

Mi hermano persigue dinosaurios

Un nen de cinc anys té dues germanes, però ell, a pesar que se les estima molt, desitja un germà per poder jugar a coses de fillets. Un dia els seus pares li donen la notícia que tindrà un germanet i que aquest serà especial.  Per al fillet això d’especial li sona a un superheroi com Spiderman o Superman. Quan finalment neix, descobreix que és especial no per tenir poders,  sinó perquè té la Síndrome de Down.

No és l’argument de cap relat fantàstic, és el relat real de Giacomo Mazzariol, narrat en forma de llibre sota el títol “Mi hermano persigue dinosaurios”. Tendre, divertit i profund, esdevé tota una oda a la diversitat.


Us deixo també The Simple Interview, vídeo en el qual  Giacomo entrevistava al seu germà



dijous, 30 de març del 2017

Reflexió Final

Bonu, ja hem fet una altra passa, què he après durant el trajecte? Abans de contestar la pregunta, vull dir que més enllà de tots els aprenentatges que hem assolit durant aquesta etapa, que aquesta assignatura m'ha empès a voler aprendre més, amb cada nou tema que encetàvem em sorgien nous interrogants. En aquest sentit he de dir que estic força satisfet, en tant que la matèria ens ha motivat, tant els temes com la perspectiva adoptada per la mestra, m'han empès a voler saber més.
Hem fet un recorregut pel concepte de discapacitat, família, i tot el que els envolta, i alhora ho hem fet des de diferents enfocaments, la qual cosa ha complementat i enriquit la conceptualització
Sense voler abusar del concepte d'aprenentatge significatiu, crec que puc afirmar que per a mi almenys ho ha sigut, en aquest sentit, vull destacar un factor que per a mi ha esdevingut clau per a què això succeeixi: que la mestra tingui experiència docent en un centre d'educació Primària, aquest fet ha resultat essencial per poder relacionar la teoria amb la pràctica docent diària. Aquesta exemplificació, per a mi ha resultat cabdal. Que és el que en certa manera ens ha mancat aquests anys, la relació entre la teoria i la pràctica. A partir de la seva experiència com a mestra, ha extrapolat el contingut teòric a la tasca docent diària. Els exemples del seu quefer diari, sempre relacionats amb els continguts que estàvem tractant, ens han ajudat a assimilar-los i assolir els aprenentatges derivats d'aquests atorgant-los alhora un significat que fins ara no se m'havia descobert.
He agraït molt ambdues visites que hem tingut, els punts de vista de professionals que toquen diàriament la realitat de l'alumnat amb diferents discapacitats (en el cas de la mestra) o d'una de més concreta (els professionals de l'ONCE). En aquest aspecte, si he de posar un però, he de dir m'hagués agradat conèixer el testimoni del qual és un dels pilars de l'escola, i que ha sigut un tema recurrent en l'assignatura, la família. Això ha sigut l'únic que he trobat a faltar en la matèria.
He de destacar també les aportacions, en forma de treball, de les meves companyes, crec que no m'equivoco si dic que ens han enriquit no sols com a futurs i futures mestres sinó el que és més important com a persones. Seguint amb la dinàmica de l'assignatura, ens han exemplificat la personalització de l'aprenentatge en tant que han demostrat que cal adaptar-se a l'alumne, sigui com sigui la seva capacitat, i no al contrari.
També vull emfatitzar la qüestió que no se'ns ha venut fum en cap moment, la realitat pot arribar a ser molt dura, i la inclusió està molt lluny d'estar assolida, però és aquest anhel, el que ens ha de fer seguir endavant, passa a passa per arribar a estar el més a prop de l'escola inclusiva. No és una tasca fàcil, però si tots els implicats posem de la nostra part, aquesta utopia que té per nom inclusió, tal vegada un dia deixarà de ser-ho i serà possible.

En definitiva, en format sandvitx (estrella, desig, estrella) destaco:
  • Estrella: Haver pogut relacionar els aspectes teòrics amb la pràctica docent diària, no sols pel fet de donar-nos l'oportunitat de conèixer experiències d'altres agents educatius (Mar, Juanjo i Juan Carlos) sinó pel que considero més important, haver relacionat els continguts que hem anat tractant a l'assignatura amb la pràctica docent pròpia, de la qual cosa ha esdevingut realment un aprenentatge significatiu. 
  • Desig: Si he de posar un però, diré que m'hagués agradat sentir el testimoni d'algun familiar. Però sóc conscient que no depenia de tu.
  • Estrella: Atorgar-nos la paraula, ens has donat l'oportunitat de participar activament en les classes, i el que estimo més valuós, ens has motivat per aprendre més.


Finalment, sols vull agrair tots els moments d'aprenentatge que hem passat.


Mestres

Twitter és una eina que m’ha ajudat molt durant aquests anys, en tant que he conegut a diversos mestres que posen a l’abast de tothom recursos i experiències educatives força interessants. Falta molta gent encara, però com vaig sentir una vegada “Twitter té el millor claustre del món”, així que a poc a poc aniré coneixent grans professionals que d’una manera o altra vagin omplint la meva motxilla. Twitter docència, by quelis

"Me duele la luna"

M’han recomanat aquest llibre, i ara jo us trasllado aquesta recomanació.
Olga Lalín i Esther Medraño han escrit de manera conjunta “me duele la luna” en el llibre es relata el viatge iniciat per una família en la cerca d'un diagnòstic, en la història conflueixen la realitat i el camí recorregut de la mà de la terapeuta d'un nen amb Autisme.
El llibre també exposa, en primera persona, la visió d'una persona amb Síndrome d'Asperger

Editat per Psylicom Ediciones, el podeu adquirir a la seva pàgina web, en la qual trobareu altres llibres força interessants.


dimecres, 29 de març del 2017

La intervenció educativa amb un infant amb discapacitat visual

Per tal de ser un centre inclusiu, i sense importar l’àrea de coneixement, les activitats realitzades a l’aula han de partir d’ una base curricular comuna, tenir un plantejament obert per què siguin realitzables per tota la diversitat de l’aula. (Pujolàs, 2003),

Ciències socials i naturals
Atesa, com molt bé exposen Villalba i Martínez (2000), l’experimentalitat d’aquestes àrees, cal insistir en aquells procediments que convidin a l’infant amb discapacitat visual a l'experimentació i a l'observació metòdica, insistint en l'objectivitat i en l'organització sistemàtica de les experiències. Cal remarcar que els ritmes d'aprenentatge d’aquests infants poden ser més lents en alguns temes, per la qual cosa demandarà la preparació d'algunes tasques específiques. Els agrupaments flexibles afavoriran, no sols la inclusió en el conjunt de la classe, sinó també la comprensió i l'acceptació. Des de la perspectiva de la recerca-acció, el cos docent (mestre i equip de suport) poden iniciar un llistat amb els conceptes i procediments del conjunt de la proposta curricular d'aquesta àrea, que siguin susceptibles d’oferir una dificultat significativa. En aquest sentit, es pot fer  el mateix amb el conjunt de materials que es vagin elaborant. Cal també, anar introduint algunes modificacions en la formulació dels objectius, amb la finalitat d'assenyalar les possibilitats d'adaptació.

Llengües
En principi, segons Bueno et al. (2000), l’aprenentatge d’aquesta àrea instrumental, no ha de suposar cap dificultat especifica per l’alumnat amb discapacitat visual. Encara que l’adquisició s’ha de fonamentar en la discriminació auditiva, en la identificació, la comprensió y en la manipulació. S’ha de proporcionar un entorn ric en sons (que no en sorolls) que alhora estimulin i siguin significatius, a més, cal tenir en compte que hem de ser molt rigorosos en la pronunciació i abstenir-nos d’infantilitzar paraules. El llenguatge, com també hauria de ser en totes les àrees de coneixement, no ha de ser descontextualitzat, ha de fonamentar-se en experiències de l’infant per tal que es realitzi de manera comprensiva. En aquest sentit, es de cabdal importància, substituir, en la mesura del possible, les explicacions orals, per situacions reals d’experiència (per dir això és tou, millor que l’infant utilitzi el tacte).  Cal posar èmfasi en el fet d’identificar una paraula amb l’objecte, és essencial per evitar l’adquisició de conceptes allunyats de la realitat.
Tal com apunta la Junta de Andalucia (2001)  algunes  modificacions que caldrà fer en aquesta àrea de coneixement es fonamenten en:
  • El reforç dels continguts relacionats amb el llenguatge corporal i gestual.
  • En el cas  de l’alumnat amb discapacitat visual que mantenen la lectoescriptura en tinta, caldrà posar èmfasi en  la cal·ligrafia reforçar-la
  • La introducció del sistema Braille com a codi de lectoescriptura, tant  per l’alumnat  que la seva resta visual no els permeti una escriptura i/o lectura funcional en tinta, com  per l’alumnat  invident.


Educació artística (plàstica i música)
Primer de tot, com postulen Villalba i Martínez (2000), serà de cabdal importància tenir en compte algunes premisses per treballar aquesta àrea: com percep el món l’infant,  com es realitza el procés de recollida d'informació mitjançant la resta de sentits,  quina diferència existeix entre la informació obtinguda  d’aquesta forma i  la recollida mitjançant la vista, quines estratègies coneix i utilitza per obtenir i retenir informació i sobretot en l’infant invident, quines característiques tenen les imatges mentals i com pot representar-les.
 Seguint amb el que diuen Villalba i Martínez (2000),  l'educació artística desenvolupa les capacitats per a la realització dels processos de percepció i d'expressió. Quant a la percepció, cal partir d'una exploració sensorial del medi,  en aquest sentit, es pot utilitzar l’element lúdic com a estratègia didàctica. Seguidament, cal passar a l'observació orientada i sistemàtica de les manifestacions artístiques de l'entorn. Referent a l'expressió,  és necessari començar per descobrir les possibilitats del propi cos i del moviment per transmetre idees i sentiments, per gradualment  aconseguir que l’infant faci servir les tècniques bàsiques del llenguatge artístic.
Per altra banda, els continguts requeriran possiblement adaptacions, sobretot, aquells relacionats amb el color i els aspectes visuals, en aquest sentit, es pot substituir per exemple, colors per textures. A més, caldrà que el resultat final tingui menys pes en l’avaluació que el procés d'elaboració.
Per altra banda, amb la música, que tal com afirma Martín (2011)  és una àrea en la qual l'alumnat amb D.V. té més facilitat per integrar-se en el grup, a més permet oferir a l'alumne situacions multisensorials. Com amb la resta d'alumnes, el procés d'ensenyament/ aprenentatge de la música es basa en el desenvolupament de tres mitjans diferents. Això és, la veu, utilitzada sobretot pel cant, mitjançant la qual desenvolupa la memòria, la discriminació auditiva, la imitació i el desenvolupament vocal. La utilització d'instruments, sobretot els de percussió, en tant que afavoreixen el desenvolupament de la lateralitat, el sentit del ritme, el control motor i la presa de consciència espai-temporal. I finalment amb el moviment propiciat gairebé sempre per la dansa, atès que, en primer lloc es desenvolupen les destreses per conèixer i dominar l'espai, ajuda a desenvolupar el sentit del ritme i de la mateixa forma contribueix a la presa de consciència del cos propi i la interiorització de l'esquema corporal.

Matemàtiques
Tal com apunten Bueno et al. (2000), sempre que es proporcionin experiències que potenciïn el raonament lògic, el món matemàtic no té per què plantejar cap problema a l’infant amb dèficit visual.  Sobretot si ho enfoquem des del vessant de la matemàtica realista. Així, tal com afirma Gallego (2008:35) és imperatiu que “el marc de significat de l’aula ha d’orientar les pràctiques matemàtiques, cap a la visibilitat, la naturalitat, l’eficàcia, les creences constructives i cap a una funcionalitat vinculada a la comprensió de les coses”.
D’acord amb Alsina (2009) els principis en els quals es fonamenta la matemàtica realista són:
  • Principi d’activitat, atès que l’objectiu de la matemàtica és organitzar el que ens envolta.
  • Principi de realitat, en el sentit que les matemàtiques s’aprenen en contextos reals, entenent real com a conjuntures quotidianes o allò que en la ment de l’alumnat també és real.
  • Principi de Nivells, ja que l’alumnat passa i assoleix els diversos nivells de comprensió.
  • Principi de reinvenció guiada, atès que el procés d’ensenyament aprenentatge dóna l’oportunitat de reconstruir el coneixement matemàtic.
  • Principi d’interacció, referit a què la interacció no sols entre l’alumnat, sinó també d’aquest amb el mestre, i la posterior reflexió derivada d’aquesta activitat, promou l’assoliment d’alts nivells de comprensió
  • Principi d’interconnexió, atès que els diversos continguts matemàtics no són compartiments estancs, s’ha d’entendre la matemàtica com un tot. 

Per altra banda, cal tenir en compte que la resta d’àrees de coneixement del currículum no sols es poden sinó que s’han de connectar amb la matemàtica.
En aquest sentit, tal com exposen Bueno et al. (2000), partint de situacions i objectes reals, cal que es realitzin activitats relacionades amb les nocions de posició espai temps, mesura i quantitat, semblances i diferencies, classificacions o seriacions. La dificultat més significativa de l’àrea radica en la representació gràfica de les figures, cossos geomètrics, atesa la no habituació de l’infant amb dèficit visual en aquestes tasques, per la qual cosa, a l’àrea d’educació artística, pot ser una de les coses que cal potenciar. Per altra banda, si el dèficit és força significatiu, l’infant cal que utilitzi (en aquesta i altres àrees d’aprenentatge) una màquina per escriure en Braille.
Com comenten Narbona i Peralta (2002) , en molts casos, s’imposa la necessitat d’emprar materials adaptats i recursos tiflotècnics, com puguin ser els blocs lògics, els àbacs, els cossos geomètrics que per peces que es muntin i desmuntin i fins i tot calculadores amb la funció de veu incorporada. Però cal remarcar que aquests tipus de materials esdevé positiu per la resta del grup classe, atès que com afirmen Berasategui i Orcasitas (2014) cal reivindicar les coses bones per a tot l’alumnat  però imprescindibles per altres.

Educació física
En relació a aquesta àrea, estem d’acord amb León (2005) quan afirma que “ l’objectiu és aconseguir que l’alumne (...) participi en aquestes classes amb el seu màxim potencial. Per això, caldrà aplicar una sèrie d’estratègies i tècniques que permetin que el grup l’integri i que el motivin a participar com un més, de manera que pugui assolir els objectius del curs, amb les adaptacions que en cada moment calguin”.
Segons Villalba i Martínez (2000),  el mestre cal que realitzi una adaptació didàctica mitjançant la seqüenciació i la globalització de continguts. La seqüenciació s’ha de fonamentar, en els procediments, curant activitats que sorgeixin dels coneixements previs, per gradualment aconseguir altres nous més harmoniosos i funcionals enderrocant moviments i esquemes anteriors. A causa de la seva importància, cal posar èmfasi en el domini de l'esquema corporal, estructuració de l'espai i incitació al joc i al moviment. la globalització s’ha de focalitzar en els àmbits que tinguin més dificultat, que normalment seran la percepció, estructuració i orientació a l'espai, i la relació amb el temps el coneixement i domini del cos com a instrument d'expressió i comunicació i els jocs motors, simbòlics i de cooperació.



Referències
Alsina, À. (2009). El aprendizaje realista: una contribución de la investigación en Educación Matemática a la formación del profesorado. Dins: González, M.T. i Murillo, J. (Eds.), Investigación en educación matemática XIII. 119-127.
Berasategui, N., i Orcasitas, J. R. (2014) Buenas prácticas educativas a través de las voces de las familias y el alumnado con EM.  Revista nacional e internacional de educación inclusiva (7). 3. 68-83
Bueno Martín, M., Espejo de la Fuente B., Rodríguez Díaz, F., i Toro Bueno, S. (2000). Niños y niñas con ceguera: recomendaciones para la familia y la escuela.  Málaga. Ediciones Aljibe.
Gallego, C. (2008). Alfabetizació matemàtica i comunitats escolars. Temps d'Educació, (34), 29-66.
Junta de Andalucía. (2001). Guía para la atención educativa a los alumnos y alumnas con déficit visual. Sevilla: Consejería de educación y ciencia.
León Díaz, G. (2005). Les experiències de l’activitat física adaptada a nivell escolar i la seva integració
Martín Andrade, P. (2011). Alumnos con discapacidad visual Necesidades y respuesta educativa.
Narbona García, J., i Peralta López, M. F. (2002). Deficiencia visual en el niño. ESE: Estudios sobre educación, (2), 35-52.
Pujolàs Maset, P. (2003). La escuela inclusiva y el aprendizaje cooperativo. Documento de trabajo del Curso y Proyecto de Innovación Educativa
Villalba Simón, M. R., i  Martinez Liébana, I. (2000). Aspectos evolutivos y educativos de la deficiencia visual. Vol. II. Madrid. ONCE.

Cas pràctic (IV)

Finalment, amb aquesta entrada posarem l’èmfasi en les:

Formes d’escolarització
Per tal de donar resposta educativa a un infant amb discapacitat auditiva, s’estableixen d’acord amb Aguilar i Buil (2015); Ramírez (2010) diverses alternatives:
  • Centres ordinaris: centre en el qual roman tot tipus d’alumnat
  • Centres ordinaris d’escolarització preferent: són centres en els quals hi ha matriculats tot tipus d’alumnat, però que agrupen un nombre bastant significatiu d’alumnes amb discapacitat auditiva i que al seu Projecte Educatiu se hi veu reflectit
  • Centres d’educació especial: centres que acullen únicament a alumnes amb diferents discapacitats i per tant, amb necessitats educatives especials
  • Centres d’educació especial per a alumnes amb discapacitat auditiva: escoles en les quals hi ha matriculats alumnes amb discapacitat auditiva.
  • Unitats d’educació especial a centres ordinaris (UEECO): aules que romanen al centre ordinari, destinades a alumnes amb necessitats educatives especials, però que normalment presenten un currículum diferent de la resta del centre
  • Unitats específiques per a alumnat amb discapacitat auditiva: consisteix a habilitar una aula d’un centre ordinari dirigida únicament a alumnes amb discapacitat auditiva
  • Escolarització combinada: succeeix quan un centre ordinari no pot donar resposta a les necessitats educatives d’alumnat amb discapacitat auditiva i alterna aquest centre amb l’escolarització a altres centres.
  • Centres bilingues: consisteix en un centre ordinari que dona preferència a l’alumnat amb discapacitat auditiva i estableix al seu Projecte Educatiu la llengua de signes com a element del currículum.

Atesos els diferents models d’escolarització, coincidim amb Lledó (2008:18) quan afirma que “l'escolarització de l'alumnat amb discapacitat auditiva s'ha de regir per la normalització i la inclusió” per la qual cosa advoquem per la matriculació del nen a un centre ordinari, sempre amb les mesures de suport educatiu adients. En aquest sentit creiem que cal treballar tal com apunten Hidalgo i De Frutos (2010: 6) “de forma bilingüe l'adquisició dels continguts curriculars, desenvolupant al mateix temps l'aprenentatge de la Llengua de Signes per part dels companys del grup aula i l'adquisició d'habilitats de llenguatge oral per part dels alumnes amb discapacitat auditiva”  així l’alumne disposarà d’un recurs que li atorgui l'accés al currículum adquirint les mateixes competències que la resta de l’alumnat.

D'acord amb l'esmentat es requerirà un mestre de suport que domini el llenguatge de signes, sobretot durant el procés d'aprenentatge tant del tutor com de la resta d'alumnes. Quan aquest no romangui dins l'aula, s'utilitzarà el recurs web Vocabulari bàsic de la llengua de signes catalana[1], que servirà com a eina de comunicació i alhora com a instrument d'aprenentatge.
Per altra banda, esdevé interessant l’alternança de sistemes alternatius i els augmentatius, en aquest sentit, un recurs complementari i que pot ser essencial són les emissores d’FM, en tant que els sorolls ambientals de l’aula i de fora d’ella, poden dificultar la recepció del missatge. En aquest sentit, Alemán et al. (2007:146) apunten que “un alumne amb discapacitat auditiva amb l'implant pot arribar a una audició funcional, però no a una audició normal i, en situacions d'aula amb soroll de fons, la percepció auditiva es redueix dificultant la comprensió d'explicacions amb molta càrrega lingüística”.
Altrament, per treballar la consciència fonològica, es pot optar pel sistema de Paraula Complementada, aquest d’acord amb Santana i Torres (2002:25) esdevé “un sistema augmentatiu de comunicació que fa possible la percepció de la parla a través de la vista”, la paraula complementada s’utilitza en tant que hi ha diferents fonemes susceptibles de ser confosos a partir de la lectura labial.
Seguint Santana i Torres (2002) els complements manuals es conformen mitjançant tres paràmetres que es perceben de manera simultània:
  • Les posicions de la mà en relació al rostre (costat, barbeta, gola), per representar les vocals.
  • Les  8 formes de la mà  per representar les consonants.
  • El moviment de la mà: suau per  síl·laba directa (CV) i enèrgic, quan la consonant és aliena a la seqüència C+V.

 Imatge: Posicions vocals i figures consonants, paraula complementada.

Altres maneres de treballar aquest aspecte, en tant que l’alumnat amb discapacitat auditiva disposa de poca consciència fonològica, vindran derivades de les TIC, en aquest sentit, hem optat per GLOBUS 3[2], programa desenvolupat per Lagares (2007) en el context del Projecte Fresa, aquest programa pot fer una representació gràfica de la veu en la pantalla a  partir d'un so o senyal acústica amb el micròfon. Així doncs, l’alumne, mitjançant aquest recurs pot percebre visualment les seves produccions vocàliques i exercitar-se per ajustar la seva veu a patrons estàndard.

Quant a l'ensenyament de la lectoescriptura, partim d'un enfocament constructivista que es fonamenta no sols en l'aprenentatge d'aquest codi sinó sobretot en la comprensió del missatge, en tant que la lectoescriptura esdevé instrumental per accedir a la resta de coneixements. En aquest sentit, seguint Alzina (2012) per fomentar l'aprenentatge es portarien a terme activitats tals com:
La diferenciació entre lletres, dibuixos i números; l'escriptura i reconeixement del propi nom; l'escriptura col·lectiva de paraules i textos; completar l'escriptura de paraules; la interpretació de l'escriptura pròpia; la interpretació de textos amb imatge; o la lectura de textos memoritzats.

Per altra banda, es treballaria amb alguns contes elaborats de manera específica, que no sols serveixin com a suport per aquest aprenentatge, sinó que alhora tenen una funció informativa, atès que donen a conèixer a la resta d’alumnes la situació del seu company, la qual cosa fa que es normalitzi. Entre els contes elegits destaquem “La Historia de Lucas[3]” que analitza de manera lúdica les diferents situacions que poden succeir a un nen amb implant coclear, i “Oliver i sus audífonos” escrit per Maureen Cassidy, amb la finalitat de donar suport a nens que hagin de fer servir pròtesis auditives, i promoure la compressió cap als nens amb discapacitat auditiva.



Referències
 Aguilar Mediavilla, E., i Buil Legaz, L. (2015) Prevenció dels problemes d’adquisició del llenguatge oral. Disseny d’activitats de llengua oral. Campus extens Unitat de Suport Tecnicopedagògic Universitat de les Illes Balears.
Alzina Seguí, P.  (2012). Materials adaptats i reelaborats a partir de “Escribir y Leer.  Materiales curriculares para la enseñanza y el aprendizaje de lenguaje escrito, de tres a ocho años”
Hidalgo, N., i de Frutos, C. (2010). Uso de las TIC con alumnado con deficiencia auditiva en el aula ordinaria. Revista DIM: Didáctica, Innovación y Multimedia, (19).
Lledó Carreres, A. (2008). Claves para una respuesta educativa inclusiva en el alumnado con discapacidad auditiva.
Ramírez Serrano, M. C. (2010) Aspectos básicos en la actuación educativa con el alumnado con deficiencia auditiva. Temas para la Educación.
Santana, R., i Torres, S. (2002). La palabra complementada: su aportación al desarrollo del lenguaje oral y escrito en los sordos profundos. Revista comunicación y pedagogía: Nuevas tecnologías y recursos didácticos, 179, 25-34.


[1] Disponible a: Enllaç
[2] Software sols disponible mitjançant descarrega a: Enllaç
[3] Aquest conte està realitzat per la Unitat de Implantes Coclears de Aragó del Departament de Salut i Consum del Govern d’Aragó i es presenta juntament amb material multimèdia