Fantova
(2000), apunta diversos aspectes del treball amb les famílies, que lluny de ser
inconnexos, adquireixen més sentit des d'una perspectiva integral.
Qualsevol
família davant la notícia del naixement d'un fill (i més si aquest és el
primogènit) s'enfronta a dubtes, incerteses i pors, passa per un procés
d'adaptació a la nova situació, òbviament la intensitat d'aquesta fase augmenta
de manera exponencial davant la revelació del naixement d'un fill amb
discapacitat. En tant que han de passar per un procés de dol, atès que les
famílies han d'assumir la pèrdua d'allò en el qual havien dipositat il·lusions
i expectatives. En aquest sentit, el context també és cabdal.
Passat
el xoc inicial, del qual malauradament moltes famílies no són capaces de
superar, sorgeixen els sentiments ambivalents, la necessitat de resposta i de
"solucions". Crec que, tal com apunta Fantova (2000), que en aquest
procés, la clau és l'acceptació per la qual cosa, caldrà un nou enfocament, un
canvi de paradigma, adequar el mode de viure a la nova conjuntura, ser
conscient que la situació no necessàriament ha de ser estable, poden esdevenir
progressos, però també, i sobretot en funció de la discapacitat, la condició de
l'infant es pot veure agreujada. En qualsevol cas, crec que la família s'ha de
sentir sobretot acompanyada.
Vull
destacar el fet de la independència, com a pares (perdoneu que personifiqui)
una de les coses que ens costa més d'assimilar, és que ja no siguem
"necessaris" pels fills, que aquests adquireixin l'autonomia que els
pertoca en el seu cicle vital, aquest fet encara s'ha de magnificar més en
contextos amb fills amb discapacitat.
Per
altra banda, Fantova (2000) destaca la importància de l'associacionisme en famílies
amb fills amb discapacitat. En tant que no sols s'estableixen com a punt de
trobada de les diverses famílies, sinó que alhora esdevenen com a instrument de
suport emocional. Per altra banda, les associacions atorguen visibilitat social
a les persones amb discapacitat, esdevenint com a element reivindicatiu que
demanda el reconeixement dels mateixos drets per als individus del seu
col·lectiu
Finalment,
esmentar que cal donar suport no sols a l'infant, sinó alhora a la família, fer
tot el que estigui al nostre abast perquè la seva qualitat de vida no es vegi
minvada, fugir d'estereotips i fer el possible per normalitzar la situació.
imatge recuperada de: enllaç
Fantova
Azkoaga, F. (2000). Trabajar con las familias de las personas con discapacidad.
Siglo Cero: Revista Española sobre
Discapacidad Intelectual, 31(192), 33-20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada